Adeu Varanasi

Avui he marxat de Varanasi  amb una mica de pena per que hi he disfurtat molt. Quan arribas la ciutat t´acolloneix i t´ofega una mica, el caos es inmens, el soroll ensordidor, la polució s´et fica als ulls, al nas, a las orellas, i als pulmons. Fum negre, pols, els pitos de tota mena de vehicles s´et fican dins el cap, posan la música al carrer a tot volumen. El peatò al carrer es  un ens invisible per el trafic, i per tant has de vigilar el teu lateral permanentment, i sempre mirar on poses els peus , per que a Varanasi hi ha mes vacas i cagaradas que en lloc de l´india, hi menjen, pixen, caguen i hi dormen. Hi ha mils de gosos que dormiten en grups per el carrer, quasi  be tots de la mateixa raça, plens de mosegades, sarnas i altres coses que ves a saber que son.

 Hi ha gent per tot arreu i a tota hora que van amunt i avall, tambè dormen, pixen i caguen sense miraments a qualsevol lloc, igual que les vacas, exactament igual. Hi ha gent solitaria amb la mirada i el cap no se sap ben be a on, grups de gent que xerra, pero semble que s´estiguin barallan. Sempre trafican amb petites quantitats de diners, pero no es veu que s´haguin intercanviat res material. Si ven absolutament de tot, tothom te alguna coseta per vendre, a qualsevol reco. Vas badan, encare que amb els ulls ven oberts i de sobte d´algun carrer entre mitj d´autos, richaws, bicicletas, vacas , bufals, cabras i gossos, sents un grup de gent que va cantan a ple pulmó, i es un mort acompanyat per la familia masculina,  que fa el seu ultim recorregut a la ciutat, on qualsevol hindù voldria morir.

 I direu que te Varanasi que t´agradat tant?, pues l´expresió de la vida en estat pur, la vida es al carrer amb tota sensillesa i llibertat que us pogueu imaginar, i sobre tot  el riu, el Ganges,  on rentan els seus pecats, el seu cos senser, la seva roba, els seus plats, purifican els seu esperit amb una fè, que jo crec que es el que mes ens impresiona als que no som d´aquí. Costa d´entendre que un riu tan brut i contaminat, on hi suran, desde flors i morts a troços,  fins a plastics i  fastigoses deixalles, i on si banyan cada dia vells, nens, i bufals,  sigui el centre de la seva vida i tambe de la seva mort.

Si veiesiu amb la fè que fan els seus banys, plens de rituals, devant de tothom sense inmutarse, com families senceres venen desde molt lluny amb un cistellet ple de menjar, mantegas, flors de diferents especies, per fer l´ofrena a un dels mil Deus hindus que hi han aquí, quedariau conmocionats per que en son molts que fan totes aquestes coses estranyes, molts.

Tambe hi ha tot una tribu que destaca per sobre dels altres, uns a mitj vestir, altres amb cabelleras rastoses llarguìsimas, amb turbant, sense turban, amb un bastò i una lletera, vestit carbasa, vestit blanc, descalços, amb xancles, uns semblen il.luminats, altres es veu que van drogats fins les pestanyas, altres diries que poser si que fan i senten alguna cosa especial que jo no percebre mai.  Tots, aquests que s´asemblen bastant entre ells son de diferents sectes, sadús i aspirants, tots vegetan per la vora del riu i els carrerons del voltan.

Hi ha gent molt pobre, deformitats inexplicables, nens petits venen postals i tatuajes, molta gent dormin en carrers i carrerons plens de merda i sense llum, amb ratas que jo no he vist pero que son molt peludes i com conills. Gent que viu dins d´un metro cubic de fusta que de dia es quiosquet i cap el tard es torna casa seva, solen ser velletas encorbadas, secas i  arrugadas a mes no poguer, que venen coses de rupia en rupia. Hi molts edificis buits, sense habitar, mentre hi ha molta gent sense casa. Edificis colonials qu´eren dels anglesos molt maços pero molt deixats i bruts, i tambe gent molt rica,i molt ben vestida, que ocupa els sofas que posen per els festivals als ghats. Hi ha de tot pero aquí no es com a tot arreu, us ho puc asegurar.

 

Hi he fet dos bons amics, que seguiran voltan per el mon fins al febrer, ens ha sabut molt greu pendre camins diferents, pero aquesta es la vida del viatjer, seguir cami cap on sens la necesitat.

I aquí estic a Bhodigaya, envoltada de Temples budistes de tot el mon, amb un indio que vol ser el meu friend, que m´ha pasejat pet tot  arreu amb moto sense casc, m´ha convidat a sopar i esta mes feliç que una mona.

He vingut amb tren, i he estat 5 hores vigilan escarbats, diuia un americà al costat que es tronxaba de riure.

Un indio ens ha donat una fruita i ens hi ha fet posar una cosa com sucre candi, que ha resultat ser sal, i tripas-corazon, cap a dins, quin fastic!!!!!

Ara estic en una guest house que he trobat de miracle, per que del dia 17 comença una puja tibetana, que es veu que es molt especial, i aquí no hi cap ningú mes. Jo volia dormir en un monastir, pero están plens de pelegrins, i la primera guest house que m´han ensenyat era infecte, no havia vist tanta merda junta en la meva vida. Els hi he dit que sì, per poguer deixar la maleta i buscar mes lleugera, i despres me donat a la fuga, quan l´indi amic m´hi ha portat en moto sigilosament.

Dema toca veure monestirs, i asistir a un concert de mantres tibetans amb les trompetas kilométricas que tocan els monjos. Ja us explicaré.